Estimades i estimats estudiants, amigues i amics de la llengua,
Feia molt de temps no passava per ací. He intentat mantindre vives les publicaciones, mínimament en els últims anys, per tal que aquest blog, aquest servei o recurs, fora real i estigués present però, han sigut testimonials i sense una explicació lingüística concreta al darrere, allunyades d'ajudar i explicar llengua, motiu pel qual fou concebut aquest recurs.
Hui, aquest 2026, després d'uns anys de mínima activitat, m'he decidit a escriure aquesta nova entrada amb un dels meus esquemes, fàcils i senzills, que trobe que ajuden a ser recordats, missió essencial de l'aprenentatge.
En aquesta ocasió, continuem amb un dels aspectes ortogràfics que més mareja a l'alumnat, les diferències entre les possibles grafies amagades sota el so "s".
Açò és prou complex per a les persones castellanoparlants, ja que en aquesta llengua, tenim per una banda; "za, zo, zu, ce, ci"; i per altra: "sa, se, si, so su". Lletres diferents, sons diferents.
Al valencià tenim la lletra s, que pot sonar de dues maneres diferentes, a més a més també tenim la z i la c, amb dos sons també propis. Hem d'afegir-hi la combinació sc, i l'aparició d'una nova lletra: ç; i un dígraf: ss; i ara, què fem amb aquest embolic?
Desembolicar-lo! És molt fàcil, i recordeu que aquestes breus explicacions sempre estan pensades per ajudar a alumnat en edat escolar i de llengua materna castellana.
Anem a jugar, i ara sols cal classificar: tenim la s, la z, la c, la ç, la sc i la ss.
Cal posar-se en situació, una situació de llegenda, part real part fictícia, però que pot ajudar a contextualitzar i recordar amb aquesta historieta, la seua aplicació ortogràfica (oblideu-vos del rigor històric!)
Estem a 1932, i es troben reunides a Castelló les persones que més saben de valencià i que estan acabant de redactar les seues normes. És molt tard i estan cansants, farts i avorrits, i toca aquesta part...
La s, en valencià pot sonar amb major intensitat o vibració que al castellà, és el que anomenen s sonora. Aquest so s'escriu amb la lletra z, ja que recorda a aquesta vibració ("zumbido"), que fan alguns insectes al volar zzzzzzZZZZ. Però clar, com és la norma de la s sonora, també havia d'aparèixer aquesta lletra. Com ho van repartir. La z en valencià és sempre sonora, i pot anar acompanyant a qualsevol vocal (za, ze, zi, zo, zu) i en qualsevol posició, menys entre vocals. Ací és on va la s.
Resumint: sempre que sone s'escriu z, menys entre vocals que escrivim s.
Exemples: zoo, zero, colze, dotzena, pinzell, zebra però casa, rosa, quasi... Mateix so, diferent lletra segons posició dins la paraula.
Acabada aquesta part, tocava la s sorda. No sabem si escoltava o no, però sí sabem que sona, però menys que l'anterior, aquesta no vibra, no és un moscardó dins la sala. Sona igual que en castellà, ni més ni menys.
Ací van decidir incloure les altres lletres que hem escrit abans: c, ç, ss i de nou la s (és un embolic, però es clar, és la seua norma, la protagonista i per tant havia d'estar en les dues parts!). Però ja tenim clar, que no hi apareix la z, aquesta que vibrava sols pot estar com a sonora.
Anem a tractar d'entendre el raonament que pogueren fer aquella nit del 32...
La c, és com al castellà, sols anirà davant e, i, i sol, més o menys, coincidir amb la correspondència entre llengües: ceniza=cendra, cereza=cirera... Però sonant com sendra i sirera.
Ací sempre anote la unió sc. Sense aquesta aclaració molts alumnes escriurien doble s (ss) ja que és com sona, però es manté eixa correspondència que indicàvem abans. De tal manera que si en castellà és piscina o ascensor, així s'escriurà en valencià, d'igual manera i van davant de vocal e-i.
Ara apareix la ç. Aquesta grafia, anomentada c trencada, s'escriu davant a, o, u, i també va a final de paraula. No podem utilitzar ací la z, ja que era sonora. I la solució fàcil haguera sigut utilitzar la s. Però aquesta lletra apareix quan la c del castellà no es possible, o subsitutint la z. Exemples: canción=cançó, chorizo=xoriçó, lazo=llaç.
La s, pot anar ací on vulga, és la protagonista. Principi, final, després consonant, menys entre vocals (ja l'havíem escrit abans i deiem que sonava). Saltar, dos, pensar...
Arribats a aquest punt, semblava que ja estava tot acabat i correcte, però es van adonar que hi havia paraules on la s no sonava i anava ente vocals. No podien utilitzar la s solament, ja que indicaria vibració, ja s'havien inventat una nova lletra, la ç... Què podien fer? Utlitzar el superpoder de duplicar la s. Com passa amb la r. Així que en algunes paraules, entre vocals, hi apareixen dos s. Exemples: passar, cassola... Aquesta doble s, no sona més, de tal manera que la norma quedà al revés de la r. Entre vocals una r sona fluixa i dues sonen fort. Ací al contrari, un s entre vocals sona forta, i dues sonen fluix. Tal vegada podrien haver repassat o revistat tots aquestos passos i haver canviat l'ordre, deixant z i ss per a sonar, i c, ç i s sense fer-ho, però va quedar així. Tan sols ens queda aquesta explicació per tractar de recordar-ho.
Podríem demanar canvis a l'AVL si hi ha algú que tinga contactes, però després de tants anys...
Per acabar de complicar-ho tot un poc més, hi ha paraules com rosa o rossa, que existeixen amb la doble opció i pronúncia, però això ja ho deixem per a altra ocasió.
Espere aquesta historieta, que no és igual llegida que contada, us ajude a entrendre i recordar, evitant fer errades.
La meua il·lusió és mantindre viu aquest recurs, així que us anime a compartir, i a comentar si us ha resultat útil, així com qualsevol acció de millora o idea que puga enriquir i sumar. Moltes gràcies com sempre, per seguir a l'altra banda, i utilitzar aquest Blog.
Una abraçada digital!
